EN EL POBLE DEL CASTELL, el del senyor i els seus servents
22/06/2007
Per Marc Serra, membre de la CUP de Montesquiu.
- Prometo, per imperatiu legal, i per poder servir al poble que...
-No! –exclamà la Secretària-, jures o promets?! Com a molt et deixo dir per imperatiu legal, i prou!
-Prometo, per imperatiu legal, i per poder...
-T’he dit que no! S’ha acabat!; següent...
Amb ple sentiment de frustració, ella s’esperà pensant... “m’espero al nomenament de l’alcalde perquè se’m cedeixi la paraula i poder expressar, com a regidora electe que sóc, el sentit del meu vot i poder donar les gràcies als nostres votants”. Ella s’esperà... i encara avui espera. No feia ni deu minuts que m’havia assegut i ja m’havia d’aixecar, el ple extraordinari s’havia acabat. Descol·locat pel que havia acabat de presenciar, em vaig incorporar incrèdul; i en aquell moment, l’alcalde ja era fora fotent-se una bona botifarra a la brasa. No va donar paraula a ningú, ni en va fer cap ús. Aquesta és, més o menys, la transcripció d’allò que succeí al meu poble el passat 16 de juny, dia de la constitució dels nous ajuntaments. L’alcalde i la majoria absoluta d’ERC, ella i la frustració de la majoria del públic assistent, de la CUP. Com que és un poble petit, aquest incident no transcendí més enllà dels carrers de la mateixa vila, acostumada ja a vuit anys a aquest tarannà de muts.
Quan el passat 27 de maig, el conjunt de les CUP vàrem fer un important salt en la nostra implantació territorial, i al meu petit poble vàrem obtenir representació, molts varen callar. Van ser uns dies on la xerrameca i la grolleria no varen sortir a passejar pel poble. En molts ajuntaments les CUP podíem ser decisius, i aquest paper que l’electorat ens havia donat, es va emportar per endavant, candidats, executives locals i regidors electes d’altres partits d’esquerres que havien sofert una brusca davallada de vots i regidors. Aquest fenomen no passà al meu petit poble, si bé es cert que hi hagué una davallada considerable de vots de la força majoritària, amb la pèrdua d’un dels cinc regidors que ostentaven, no va ser suficient per acabar amb vuit anys de majoria absoluta. I és clar, mentre hi hagi majoria absoluta, les crisis no apareixen i els consellers nacionals del partit tampoc.
Sense cap mena d’intenció de submergir-me en els avatars interns d’altres partits, valdria la pena que els partits que han tingut aquesta important davallada de vots i regidors es radiografiessin a si mateixos. La boja carrera d’aquests partits per presentar com més candidatures millor arreu del territori, a qualsevol preu i de qualsevol manera, és un dels factors d’aquesta pèrdua de confiança de l’electorat. Esquerra té avui alcaldes que estan més a prop dels postulats autoritaris i de dretes, que no pas dels republicans i catalanistes seus. Això sí, ostenten l’alcaldia, condició suficient i necessària, sembla ser, per no rebre les visites d’alts càrrecs del partit.
Si el debat és una de les principals expressions de la democràcia, el rebuig d’aquest esdevé un menyspreu a la mateixa democràcia. Jo em pregunto: qui menysprea la democràcia, pot estar al capdavant d’una formació que més d’una vegada s’ha erigit i ens ha volgut alliçonar de ser la més democràtica del país? Quan després de proposar un debat polític amb les tres forces polítiques del municipi, et tanquen la porta als morros sentint de fons “jo no faig cap debat, ni amb vosaltres ni amb ningú”, evidentment, ens trobem davant d’un rebuig a tot allò que suposa la paraula debat. Com ja suposareu, al meu petit poble no hi van haver paraules en cap debat durant la campanya electoral, tampoc hi van haver paraules el dia de la constitució del consistori. Per què? Perquè ni Secretària ni Alcalde electe ho van voler. Mentre que la paraula era utilitzada per regidors i alcaldes electes arreu del país, al meu petit poble va ser un ple de muts, interromput per la petita discussió entre Secretària i regidora, va ser un ple on es va sentir un sol sí prometo per imperatiu legal, i sis prometo a seques.
Quan et trobes davant una majoria absoluta marcada, com solen ser arreu, per la manca de debat i informació a l’oposició, amb plens cada tres mesos i amb el suficient temps al poder per haver tremat una xarxa clientelista i de determinats funcionaris municipals més fidels al govern que no a la institució i a tots els grups polítics que la formen, el paper del mateix ple municipal és ridícul i insignificant. El pitjor que pot passar a un polític és que actuï amb ressentiment, que davant d’un argument polític utilitzi la mentida i l’insult, o que calli i faci callar. Arribats a aquest punt, els possibles ponts d’entesa amb l’oposició es trenquen. Els pobles petits, més que els grans, l’entesa entre govern i oposició hauria de ser, si més no, cordial. La discrepància és bona, sempre que hi hagi un respecte cap a l’adversari. La bona educació és fonamental en un polític i en un representant municipal. La mala educació i la grolleria són l’estament més baix on pot arribar qualsevol que vulgui actuar com a representant. Us imagineu tot això sumat a un poble que no arriba als 900 habitants?
Els interrogants poc a poc es van tancant. Les esperances de que en aquesta legislatura les formes canviessin i ens trobéssim amb un govern responsable, apte per el diàleg, apte per escoltar i apte per preguntar, es van esvaint. Potser són massa aptituds? Potser demano massa? Si la política municipal és la més propera al ciutadà, el meu petit poble és doncs una illa aïllada a cavall entre Osona i el Ripollès. Aquí la política propera no existeix. Existeix la política particular i la “dels meus amics.” Espero, sincerament, que el sentit comú s’acabi imposant. No hi ha res més allunyat a aquest, que aquell qui vol treballar pel poble i no el deixen.
En definitiva, a aquestes alçades crec poder afirmar que la perversió de la política i el baix índex de nivell democràtic que defineix la nostra societat, és en bona part responsabilitat de partits i institucions, que s’han anat preocupant més dels seus interessos particulars i de poder, que no amb els interessos dels ciutadans i del país. Així, ens trobem el que ens trobem, pobles on impera la llei del més fort, la llei del “jo governo i tu a callar”. Amb les CUP hem fet un important salt endavant en la demanda de participació ciutadana i en l’avenç cap a la democràcia participativa des d’una vessant d’esquerres, transformadora i independentista. Hem aconseguit aixecar la llebre de la intolerància i la prepotència amagada en partits d’essència democràtica i republicana. Potser va sent hora que la democràcia i la llibertat per la que tants hem lluitat, no es desvaloritzi, ni es persegueixi per part dels mateixos partits que l’han defensat. Serà feina de tots i totes, dels seus i dels nostres evitar-ho. Nosaltres ja ens hi hem posat.